Orgull

En un país normal, músics com Raimon o Lluís Llach serien best-sellers indiscutibles. Però al meu país Raimon i Lluís Llach venen més aviat poquets discos. Quan he viatjat a França i he connectat la ràdio, gairebé només se sent música francesa. El mateix m’ha passat a Anglaterra i als Estats Units. L’orgull d’allò propi no té límits als EEUU. Al meu barri hi ha una ferreteria amb un anunci gegant a l’aparador que diu “Support your community. Buy local”. A Madrid això esgarrifa, perquè és clar … podríem acabar convertint-nos en un estat federal com Alemània i EEUU, i quina por!, acabar semblant-se als americans o als alemanys… Déu ens en guard!, amb la meravella que és ser i sentir-se espanyol, “una” nació “grande y libre” líder indiscutible en el nostre món d’avui.

Fa molts mesos que l’actualitat política a Catalunya la protagonitza la reforma de l’Estatut. Sembla que som a la recta final, i que el senyor diputat Artur Mas, en representació de CIU i per no faltar al costum, ens ha tornat a fer el gran “favor” de salvar la Pàtria a Madrid. És allò de caixa o faixa. Per als despistats com un servidor, ell mateix ens ho explica en una entrevista que he llegit fa poc. Catalunya no poc jugar al tot o res, perquè es quedaria amb res. Ergo, més val un mal negoci que cap. Això segons la seva respectable opinió, perquè a mi, senyors de CIU (i a tots els altres partits que ja han dit que sí-sí reverència-reverència a l’Estatut rebaixat), em donen ganes de posar-me a plorar.

He llegit fa poc el llibre de Xavier Roig Entre l’Espanya i la paret, i m’ha sorprès la claredat meridiana amb la qual l’autor analitza la Catalunya d’avui. I no m’ha deixat indiferent primer, l’estatus del senyor Roig, una persona normal, assalariada en una empresa multinacional, de mitjana edat, que no té res a veure amb cap partit polític; i segon, el seu punt de vista: la culpa del que passa a Catalunya NO és de Madrid. Again: la culpa no és de Madrid; és nostra.
La lectura del llibre de Roig ha coincidit amb moltes lectures que estic fent sobre la història dels EEUU, específicament sobre l’Amèrica colonial i el període revolucionari que va alliberar EEUU de l’imperialisme britànic. No sé si cal recordar aquí que l’anglès ha estat un dels imperis més ferotges i poderosos de la història de la humanitat. Però quan les coses anaven mal dades a les Amèriques, i l’abús de la corona a les colònies es va fer insuportable, els americans es van revoltar i van autoproclamar, el 4 de juliol de 1776, la seva independència. Malauradament, aquesta proclamació política va anar acompanyada d’una guerra que, a priori, tenien guanyada els britànics. Però la tenacitat, convicció i unitat dels americans els va fer lliures. Evidentment, aquests són uns altres temps i afortunadament no cal anar a cap guerra per a què un país exerceixi el seu dret a l’autodeterminació i decideixi què vol ser.

La talla d’alguns des líders d’aquella època com Benjamin Franklin, George Washington, o John Adams, per posar només tres exemples, em fan pensar en l’orgull, tenacitat, lideratge i unitat que no tenim els catalans. I en la honestedat política que tampoc tenen els espanyols, quan no van acceptar l’Estatut que els bascos van decidir al seu Parlament, i quan retallen –escatimen, burlen, escupen- el nostre estatut que també hem aprovat amb majoria al nostre Parlament.